El missatge que contenen 2 glaçons de gel

Potser creuràs que m’he tornat boig amb aquest títol.

M’explico,  però primer…

AVÍS: és una història una mica dura, millor prendre-la amb gel, perdoneu l’acudit fàcil.

Veuràs, fa un temps un client em va explicar aquesta història …

Ell sí que va pensar que la seva filla s’havia tornat boja o més boja del que ja estava, segons les seves pròpies paraules.

Perquè aquesta era la veritat, la seva filla tenia un trastorn mental sense un diagnòstic clar.

Ja feia tres anys després del primer brot psicòtic i no tenir un nom, una etiqueta que posar-li al que li passava a la seva filla l’angoixava molt.

Però la realitat és així, i ho sé per pròpia experiència, de vegades els psiquiatres poden saber què li passa a la teva filla amb exactitud i altres vegades no
És el que hi ha.
I cal viure amb això.

Aquell dia la filla del meu client va tenir un atac d’ira incontrolada en la seva presència.
No era la primera vegada, potser era la que feia 30?, 40?, havia perdut el compte …
Quan això passava ell solia quedar-se quiet, gairebé paralitzat, mirant-la en tensió i esperant que passés el pitjor, que li agredís o s’agredís a si mateixa.   Fins aquell dia no havia passat però …
De tota manera, sempre acabaven de la mateixa manera, la seva filla marxava de la seva presència (casí amb tota seguretat per evitar l’agressió), tancant-se en la seva habitació o marxant de casa, ell es quedava sol i desesperat al menjador (era on acostumava a passar tot).

    Aquell dia va passar una cosa diferent.
   
    Molt diferent.

    La seva filla se’n va anar a la seva habitació, es va tancar amb un cop de porta per tornar a sortir de seguida i anar a la cuina, va obrir el congelador i va agafar dos glaçons de gel un a cada mà (aquest es un recurs que ella va aprendre a l’hospital de dia, es fa servir per recuperar el contacte amb la realitat).
    Passats uns minuts es va plantar al saló davant del seu pare i continuar la conversa, amb enuig però sense ira, li va expressar al seu pare moltes coses que ell feia i amb les quals ella es sentia així.

El pare estava sorprès.

Molt sorprès.

Allò no era per a res habitual.

La seva filla plantada davant d’ell seguint la conversa, enfadada sí, però davant seu?

Quin era el missatge que ella volia transmetre?
Que volia dir-li al seu pare més enllà del que deien les seves paraules?
Que volia expressar amb el que estava fent, amb el seu llenguatge no verbal?

No era altre que el més obvi:

Estic aquí i sé controlar-me, mira’m, valora’m.

   Ell es va deixar portar pel cor i li va dir expressar que estava orgullós d’ella perquè havia dominat la seva ira i havia tornat davant seu.
Ara,  ell podia veure-la.
Tot seguit la va abraçar, li va dir que la estimava i van plorar junts.

Al meu entendre, aquest pare no hauria pogut fer el que va fer sense un treball personal. Tampoc hauria passat si la seva filla no hagués après un recurs facilitat pels professionals i hagués volgut posar-lo en pràctica amb ell.

Tots dos volien estar en contacte.

No sabien com, fins aquell moment.

Les mares, els pares i, per extensió, els familiars de les persones que tenen una malaltia mental poden fer molt per col·laborar en la seva recuperació, des de el meu punt de vista, més fins i tot que els professionals… si saben com.

Un primer pas pot ser aquest:

Taller gratuït per a mares i pares de fills/es amb una malaltia mental

Si clicas a sobre podràs inscriure’t.

Salutacions. 

 

Artur Canals