Sí, la malaltia és un dels processos d’aprenentatges més eficaços que podem fer, si realment tenim ganes i prou humilitat per a aprendre d’aquest mestre.
El cos és aquell mestre que ens diu a través de la malaltia tot allò que no som capaços d’escoltar de ningú més, ni tant sols de nosaltres mateixos. Si aprofitem aquesta excel·lent ocasió per a veure què ens està explicant el cos, probablement aprendrem coses de nosaltres mateixos, i farem algun canvi important en el nostre camí cap a l’equilibri i el benestar.
Us poso un exemple que trobo molt adient, del llibre La enfermedad como camino[i]:
“Un automóvil lleva varios indicadores luminosos que sólo se encienden cuando existe una grave anomalía en el funcionamiento del vehículo. Si, durante un viaje, se enciende uno de los indicadores, ello nos contraría. Nos sentimos obligados por la señal a interrumpir el viaje. Por más que nos moleste parar, comprendemos que sería una estupidez enfadarse con la lucecita; al fin a y al cabo, nos está avisando de una perturbación que nosotros no podríamos descubrir con tanta rapidez, ya que se encuentra en una zona que nos es “inaccesible”. Por lo tanto, nosotros interpretamos el aviso de la lucecita como recomendación de que llamemos a un mecánico que arregle lo que haya que arreglar para que la lucecita se apague y nosotros podamos seguir viaje. Pero nos indignaríamos, y con razón, si, para conseguir este objetivo, el mecánico se limitara a quitar la lámpara. Desde luego, el indicador ya no estaría encendido –y esto es lo que nosotros queríamos-, pero el procedimiento utilizado para conseguirlo sería muy simplista. Lo procedente es eliminar la causa de que se encienda la señal, no quitar la bombilla. Pero para ello habrá que apartar la mirada de la señal y dirigirla a zonas más profundas, a fin de averiguar qué es lo que no funciona. La señal sólo quería avisarnos y hacer que nos preguntáramos qué ocurría”.
L’indicador lluminós de l’exemple, en el nostre cos sería el símptoma, l’expressió visible d’un procés invisible que amb el seu senyal preten interrompre la nostra rutina habitual, avisar-nos d’una anomalia i obligar-nos a fer una indagació.
Citant un altre cop el llibre “la enfermedad es un estado que indica que el individuo, en su conciencia, ha dejado de estar en orden, o en armonía. Esta pérdida del equilibrio interno se manifiesta en el cuerpo en forma de síntoma. El síntoma es señal y portador de información, ya aque con su aparición interrumple el ritmo de nuestra vida y nos obliga a estar pendientes de él. El síntoma nos señala que nosotros, como individuo, como ser dotado de alma, estamos enfermos, es decir, que hemos perdido el equilibrio de las fuerzas del alma. El síntoma nos informa de que algo falla. Denota un defecto, una falta. La concienca ha reparado en que, para estar sanos, nos falta algo. Esta carencia se manifiesta en el cuerpo como síntoma.”
Moltes persones només obtenim la motivació suficient per a prendre una decisió difícil quan ens hi va la vida, quan ens espantem de debò, o quan estem farts de patir algun malestar constant i crònic.
Quan apareix un símptoma tenim dues opcions:
1- Enfadar-nos amb Déu, amb la vida, amb la contaminació, el govern, la parella, la feina o el que sigui que ens serveixi per a carregar-li la culpa del que ens està passant, i així acceptar passivament el nostre rol de víctima, i deixar el símptoma i la malaltia en mans d’un metge perquè “ho arregli”.
En aquesta opció no hem de fer res més que queixar-nos i esperar. Hi ha molts metges que sovint el que fan és “apagar l’indicador lluminós, traient la bombeta”. I amb això ens conformem i allarguem la malaltia en el temps.
2- Preguntar-nos què passa. Perquè ha aparegut aquest símptoma i començar a investigar què estem fent en la nostra vida i la nostra manera d’afrontar les situacions, que fan que aparegui aquest símptoma.
Un cop tenim el símptoma i optem per l’opció 2, ens embarquem en l’aventura de descobrir una part inconscient de nosaltres mateixos. D’acord, hem descobert l’origen del símptoma. I ara què en faig d’això que jo no volia afrontar?
Aquí és quan un acompanyament terapèutic ens pot ajudar a veure-hi clar, a desxifrar el missatge de l’inconscient i a trobar les eines per a afrontar allò que ens feia tanta por.
Si bé no sempre podem curar-nos totalment d’una malaltia, aquesta sí que com a mínim ens pot ensenyar a viure de la manera que més ens convé per a sentir-nos bé. Sovint aprenem nous hàbits com prescindir d’alguna activitat o lligam per a descansar més hores, reduir el consum de gluten/lactosa/sucre/cafeïna/carn, deixar de fumar, meditar, moure el cos, moure l’energia, mostrar les emocions en el moment que apareixen, detectar immediatament quan hem d’aturar alguna situació que ja no estem disposats a aguantar, fins i tot posicionar-nos d’una altra manera davant d’una situació que no podem canviar (la relació amb els pares, amb l’autoritat, els diners) … La malaltia ens diu “o canvies això, o seguiràs patint”.
T’has trobat amb símptomes recurrents? Tens alguna malaltia crònica que t’amarga la vida? Tria l’opció 2. Investiga! Pregunta’t què passa?Vés més enllà d’acceptar que és una malaltia crònica incurable. Es pot conviure millor amb ella, pot ser una companya de viatge no precisament agradable però sí efectiva. Al cap i a la fi, ella només és la missatgera. Enlloc de matar la missatgera, escolta-la!
[i] La enfermedad como camino. Thorwald Dethlefsen i Rüdiger Dhalke
Comenta