Fa molts anys vaig participar en un Taller de Comunicació, allà vaig aprendre moltes coses que em van ser molt útils per al meu creixement personal. Avui en dia, jo realitzo Tallers de Comunicació personal des de l’enfocament Gestalt i encara recordo una imatge poderosa d’aquell Taller que simbolitza molts moments en què m’he trobat en la meva vida.
Recordo que el formador va col·locar dues cadires: una enfront de l’altra separades per un metre i mig de distància. Va pujar sobre una d’elles i ens va dir que saltaria a la que tenia davant, al mateix temps ens va demanar que agaféssim les cadires per fer-ho amb relativa seguretat. Aclareixo que, per passar d’una a una altra, era necessari saltar, doncs la distància que les separava no permetia fer-ho amb només allargar el pas.
El formador ens va comentar que a la vida, de vegades es donava aquesta situació. Per decisió pròpia o forçats per les circumstàncies donem un salt cap endavant, cap a un futur imaginat més o menys probable o precís, deixem enrere el moment actual i prenem impuls cap endavant.
Aquest comentari em va ressonar dins meu. Jo, en aquella època, estava en un procés de separació de la meva parella; em trobava en un moment similar, iniciava un canvi personal i vital, deixaria enrere la vida com havia estat fins aquell moment i iniciava una nova que m’il·lusionava i alhora em feia sentir incertesa.
El formador va saltar d’una cadira a l’altra i va repetir el salt diverses vegades en una i altra direcció, i ens va demanar reflexionar sobre el més obvi: a la vida no és possible el salt cap enrere. Quan un/a salta el moviment és només cap endavant, saltar cap enrere, d’esquena, és molt difícil, per fer-ho cal canviar de direcció, girar el cos i fer un nou salt que ja no serà el mateix, el canvi és consubstancial a la naturalesa de la vida. L’únic que no canvia és que tot canvia.
També ens va assenyalar les fases del moviment del salt: prendre impuls, saltar, un peu enlaire, l’altre roman en la primera cadira fins que tots dos estan en l’aire. Es va aturar aquí, metafòricament ens va demanar que observéssim aquest moment, tots dos peus en l’aire: ja no estem on estàvem i no hem arribat a on volem arribar. Aquest moment, dècimes de segon en el salt però dies, mesos o anys en la nostra vida. Quan estem en l’aire ja no és possible retrocedir ni tornar enrere, tampoc ho serà quan arribem, ja que si ho fem tornaríem a un lloc diferent al que vam deixar; per tant només és possible saltar cap endavant.
Aquesta metàfora que intenta reflectir el què ens pot passar en un moment de canvi personal i allò que ens pot motivar -almenys a mi em va servir per a tal fi- potser no és tan real com es podria suposar. Avui ho veig diferent, no cal fer un salt ni gran ni petit, sinó donar un pas orientat en la direcció desitjada i caminar cap endavant. Si saltem ens perdem un munt de petits passos més reals i possibles i perdem de vista la terra sota els nostres peus. Al cap i a la fi, la vida, la nostra vida, no depèn només de nosaltres: ens podem càrrec del què em passa, el què sento, el què necessito i vull, però la resta no depèn en absolut de nosaltres.
En el terreny personal desconfio de les grans fites, dels grans objectiu. El gran canvi personal és el petit pas orientat en una direcció i realitzat amb consciència de mi mateix / a.
Comenta